lunes, 10 de diciembre de 2012

La explotación infantil

La explotación infantil es la utilización de menores de edad por parte de adultos para fines económicos. Estos menores quedan afectados a nivel personal, emocional y a nivel de derechos. 
En la explotación infantil siempre son los niños los que sufren, son víctimas de hechos abusivos por parte de los adultos, ya sean en guerras, en trabajos duros y pesados en los cuales peligra su salud y, sobre todo, los relacionados con prostitución y pornografía.
El porqué ocurren todos estos hechos se debe a un cúmulo de causas que mayoritariamente se dan en zonas o países subdesarrollados. La India es un claro ejemplo: cuantos más hijos se tienen, más mano de obra, incluso venden a sus propios hijos. 
Actualmente, en estos países se ven más niños en las calles, algunos reciclando desechos. Otros, como niñas adolescentes, prostituyéndose con hombres mayores y ricos. Por este motivo, también ha aumentado el sida y las infecciones de transmisión sexual. El propio país, al ser subdesarrollado, no tiene recursos suficientes y solicita ayuda de las ONG que no dan a basto.
La única manera de eliminar la explotación infantil es la prevención. Lo que se debe hacer es demandar a todo aquel que esté cometiendo el delito.
Para concluir, creo que la explotación infantil es un problema mundial que no puede resolverse de la noche a la mañana. Se necesitan no solo las leyes hechas por los políticos sino de la ayuda de todo ciudadano para que se sigan delatando estos delitos y los culpables paguen por ello. Es de conciencia dejar crecer a los niños, que jueguen y disfruten de la vida con seguridad.

viernes, 26 de octubre de 2012

PASEO TURÍSTICO POR LA CIUDAD

Era verano. Pasamos la tarde por el centro de Gerona caminando por el barrio judío y sus bellas calles rodeadas de tiendas en las que podías encontrar pequeñas tonterías y curiosidades, ropa bonita, objetos tecnológicos...
Paseando cruzamos el famoso puente de Calatrava, entre otros...
Vimos restaurantes, creperías, tascas variadas. Llegamos hasta el último escalón de la catedral, donde un turista nos pidió que le tomaramos una foto. Así fui disfrutando de la tarde con Jordina, andando de arriba a abajo sin preocupaciones, sin tener nada que hacer, como una tarde de verano. Finalmente decidimos quedarnos allí a cenar para así terminar el día. Nos acercamos para ver la carta del restaurante, y en seguida, sin que tuviéramos opción, se nos presentó el camarero por detrás y con un aire culto nos dijo: “Muy buen atardecer, les acompanyo a su mesa si me permitís”. Las dos nos quedamos alucinando ya que sólo estábamos mirando la carta y no habíamos decidido todavía. No supimos qué decir y lo seguimos hasta que nos asignó nuestra mesa.
A continuación, nos apartó la silla a la antigua para que nos sentásemos, como un caballero. Iba trajeado con una pajarita y llevaba su uniforme impecable.
“¿Querrían algo mientras se esperan a que las sirvan?”, nos dijo. Nosotras, como dos adolescentes típicas, nos reímos sin parar. Nos trajeron la cena y entonces, el mismo camarero volvió. Vio que todavía nos estábamos riendo y preguntó: “¿Qué tengo en la cara que os provoca tanta risa?”. Las dos le dijimos que no era nada, pero que no estábamos acostumbradas a que un camarero nos tratase con tanta educación. Estábamos a punto de terminar la cena y todo eran risas. Para terminar añadió: “¿Os habéis fumado algo?” Creo que nos acabó cogiendo confianza. Antes de marcharnos le dejamos algo de propina. Le dijimos que cuando pudiéramos, regresaríamos, y así fue.
Hace dos semanas volvimos a ir pero no estábamos seguras de que nos reconociera. El azar quiso que nos atendiera él y nos atrevimos a preguntarle si se acordaba de nosotras. Su respuesta me agradó ya que nos dijo que por supuesto, que nunca había tenido unas clientas tan divertidas y que siempre que fuésemos se acordaría de nosotras.
Fue un día entretenido e inesperado, ya que nunca me había ocurrido una situación similar.

martes, 12 de junio de 2012

TEXT ARGUMENTATIU: VIURE EN UN POBLE O EN UNA CIUTAT?


Referent a viure en un poble o en una ciutat, em decanto per la segona opció. Alguns dels avantatges, és que es pot gaudir de les infrastructures d'una ciutat, ja sigui bus, tren, taxi... fins i tot aeroport. També es pot gaudir molt més a nivell lúdic: teatre, cinemes, espectacles, centres comercials... com també pots realitzar estudis universitaris i no tens necessitat de traslladar-te. A més, la ciutat t'ofereix tots els mitjans de consum. Per aquests motius, en una ciutat hi ha molta més població.
Així és que la meva opinió és favorable a la ciutat, sempre i quan no sigui una ciutat petita. No obstant, també hi podem trobar alguns inconvenients. En primer lloc, tot està molt massificat: has de fer cua per anar a quasi tots els llocs, hi ha molt de trànsit, molt de soroll, per tant, hi ha més contaminació ambiental i acústica. En segon lloc, hi ha molt més estrés i un altre factor molt important, és que econòmicament és molt més car viure en una ciutat que en un poble. Malgrat tot, està bé provar l'experiència de viure en una ciutat per la gent que ve d'un poble. En definitiva, prefereixo viure en una ciutat.

jueves, 7 de junio de 2012

VAYA CURSO MI 3º!


Personalmente, debo decir que este curso no ha supuesto ningún cambio especial , ha ido pasando de forma rápida al compás de las estaciones y de los días vacacionales. Con esto quiero clarificar que no ha sido negativo, simplmente que no ha habido ningún suceso que me haya marcado de forma especial.
Puedo confirmar que la relación entre profesores y alumnos ha sido distendida y fructífera, es decir, positiva. He pasado muy buenos momentos con personas que en principio solo conocía de vista y con quienes ahora mantengo amistad.
En clase, con mis compañeros, me he sentido siempre muy a gusto y he compartido anécdotas momentáneas, algunas divertidas y es que soy de carcajada fácil y sonora.
En cuanto a los resultados académicos, afirmo que estoy contenta y orgullosa de mí misma. He trabajado bien y de forma constante. De hecho, estoy recogiendo los frutos que he sembrado, una frase típica que siempre he oído en casa.
Reconozco que podría haberme esforzado más en alguna materia que no me atrae suficiente o me cuesta entenderla, en este caso siempre soy un poco más perezosa, lo dejo para el final.
En conclusión, este curso ha sido un pasaje al próximo, el balance es positivo pero sin ser especial.

miércoles, 6 de junio de 2012

NARRACIÓN COLECTIVA, El tiempo entre costuras, de María Dueñas.



MI VERSIÓN
-¿Qué ocurre Carol? Algo importante te debe de haber sucedido, por que me llames al trabajo.-Juan...¿podrías venir un momento, cuanto más rápido, al bar? Necesito alguien que me apoye, ahora mismo estoy destrozada.-De acuerdo, vengo enseguida.Pedí permiso a mi jefe por tomarme el día libre, después de todo lo que había sucedido. Entonces, me esperé en la puerta de fuera a que viniera Juan. No tardó mucho. Cuando nos miramos sentí algo de nostalgia en su cara, supongo que había notado tristeza en mi rostro. Le conté todo lo sucedido, y me abrazó sin decir nada más. A veces, un silencio vale más que mil palabras, y aquél abrazo, me lo dijo todo. Nunca un abrazo me había sabido tan bien, ya que me ayudó a dar fuerzas para salir adelante. Había sido una suerte conocer a Juan, me ayudó en uno de los momentos más difíciles de mi vida. Me fui al piso y allí me puse a mirar la tele para olvidarme un poco de las desgracias de mi vida. No hacían más que tele basura y decidí salir a paseo para que me diera el aire. Día tras día, no dejaba de pensar en Marcus, lo echaba de menos y sentía un vacío dentro de mí.

VERSIÓN RETOCADA


- ¿Qué ocurre Carol? Algo importante te debe de haber sucedido, para que me llames al trabajo.- Juan... ¿podrías venir un momento, cuanto más rápido, al bar? Necesito alguien que me apoye, ahora mismo estoy destrozada.- De acuerdo, vengo enseguida.Pedí permiso a mi jefe para tomarme el día libre después de todo lo que había sucedido. Era mi primer día, pero estaba descompuesta con la noticia.
Me esperé en la puerta a que viniera Juan. No tardó mucho. Cuando nos miramos sentí algo de nostalgia en su cara, supongo que había notado tristeza en mi rostro. Le conté todo lo sucedido y me abrazó sin decir nada más. A veces, un silencio vale más que mil palabras, y aquel abrazo, me lo dijo todo. Nunca un abrazo me había sabido tan bien, ya que me dio fuerzas para salir adelante. Había sido una suerte conocer a Juan, me había apoyado en uno de los momentos más difíciles de mi vida.Intenté olvidarme un poco de todo mirando la televisión, pero no emitían nada bueno, así que salí a dar un paseo para que me diera el aire.Los días iban pasando, pero yo no podía dejar de pensar en Marcus. Lo echaba de menos y sentía un enorme vacío dentro de mí. Aun sabiendo que él no me correspondía, yo no podía dejar de amarlo.

jueves, 24 de mayo de 2012

ARE YOU IN FAVOUR OR AGAINST SINGLE-SEX SCHOOLS?



Nowadays, there are many single-sex schools. In the majority of cases, they are private schools. The students must wear school uniform in some cases. I’m not in favour of this type of schools.

In my opinion, single-sex schools are bad for several reasons. Firstly, the students don’t have a close relationship with other girls or boys, and in the future it will be more difficult to have a friendship. Secondly, in case of a good student, it is not important i fit is a single-sex school or not. Finally, I think if you go to a single-sex school you aren’t in the real life.

All in all, I go to a mixed school and I’m really happy. I have got girlfriends and boyfriends.

domingo, 13 de mayo de 2012

Narració 4


No sé per on començar, la veritat. El que us he d'explicar em fa tanta vergonya... L'altre dia vaig coincidir amb un dels nois més macos de l'institut. És de 2n de batxillerat... Totes en parlàvem gairebé com un ídol. Els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, la seva manera de vestir... Tot, completament tot, ha estat sempre objecte dels nostres comentaris i fantasies tot sabent que era inabastable. A més, ell ni tan sols havia desviat mai la seva mirada quan passava per davant nostre i ens el menjàvem amb els ulls.

Però ahir...va passar una cosa increïble. Ahir, jo anava pel carrer i vaig veure una cartera a terra. M'hi vaig acostar, la vaig agafar i, en obrir-la no m'ho podia creure: era la "seva" cartera, amb el seu DNI, amb el seu Carnet del Club, amb... de tot. I també amb 250 euros.

Ràpidament vaig parlar amb el germà de la Natàlia, que també fa 2n de batxillerat, i li vaig demanar el seu telèfon. Tenia una cosa important per dir-li  -vaig comentar-li a ell-.

Li truco, li explico i es va emocionar per la trucada. Va dir-me de trobar-nos de seguida i, quan vam ser a la Plaça, em va voler convidar a fer el toc. Vam estar xerrant i, de cop, em deixa anar que tot plegat era una coincidència perquè feia molt de temps que s'havia fixat en mi...

No m’ho podia creure! El noi amb el que m’havia fixat sempre també s’havia fixat en mi. Em vaig quedar sense paraules, no sabia com reaccionar, ni què dir-li. Finalment li vaig preguntar que perquè no m’ho havia dit abans, si no hagués trobat la cartera potser no m’ho hauria dit en la vida, no ho entenia. Ni tan sols em mirava pel passadís al creuar-nos, ni m’havia donat pistes per sospitar-ho. La seva resposta va ser: “pensava que no t’agradava”, doncs jo igual li vaig dir: “sí que m’agradaves, però pensava que t’era indiferent”.

Vàrem estar parlant una bona estona, tanta estona que es va fer tard i em va acompanyar a casa. Ens vàrem besar i les nostres mirades es varen clavar als nostres ulls. De sobte, va sonar el seu mòbil i em va dir que havia de marxar, que ja tornaríem a quedar per parlar.

Aquella nit vaig anar a dormir aviat, doncs l’endemà tenia control a primera hora del matí.

Em vaig despertar i en Cristian, va ser la primera persona que em va venir al cap. Ja aixecada, vaig repassar una mica pel control i després la Natàlia em va venir a buscar a casa per anar cap a l’institut. Li vaig explicar tot el que havia passat amb en Cristian i es va morir d’enveja, però també se’n va alegrar molt per a mi.

Vàrem entrar a la classe més aviat del normal perquè tinguéssim més temps per fer el control. Vàrem deixar la porta oberta i quan va sonar el timbre vaig veure passar en Cristian, aquell cop em va mirar. Quan vaig sortir a les cinc, m’estava esperant a fora amb la seva moto i vaig veure que portava un altre casc. Em va somriure i sense dir res més em va dir que pugés. Em va portar a casa seva i vàrem estar parlant a la seva habitació. Estàvem  sols a casa seva... Aquella tarda vaig perdre una cosa que mai més recuperaré...

Al cap d’una setmana vaig notar alguna cosa estranya al meu cos. Vaig fer el test i va donar “+”. Li vaig explicar al Cristian i després d’una llarga discussió telefònica, em va deixar. Deia que no volia assumir la responsabilitat d’ésser pare.
Durant els següents mesos tothom em mirava malament i em discriminava pel meu aspecte físic ja que era diferent a les altres noies. Només tenia el suport dels meus pares, les meves suposades amigues m’havien abandonat en un dels moments més durs de la meva vida.

Durant una llarga xerrada amb els meus pares vàrem arribar a la conclusió que en aquesta situació tan complicada el millor que podia fer era avortar.

Després dels anys puc dir que l’avortament va ser una de les coses més dures de la meva vida, però afortunadament ho he pogut superar amb el temps i m’he centrat en els estudis a fi de tenir un bon futur laboral. Ara estic estudiant a la facultat de medicina, i les coses es tornen a posar a lloc.

Estava tornant cap a casa quan pel camí vaig veure una cara que des de lluny em resultava familiar. Era ell, ens vàrem creuar les mirades i vaig girar la vista, al mirar cap enrere ja no hi era, però vaig trobar una cartera, com la que havia trobat temps enrere... aquella cartera que tant havia apreciat i que ara m’era indiferent...