No sé per
on començar, la veritat. El que us he d'explicar em fa tanta vergonya...
L'altre dia vaig coincidir amb un dels nois més macos de l'institut. És de 2n
de batxillerat... Totes en parlàvem gairebé com un ídol. Els seus ulls, els
seus cabells, el seu somriure, la seva manera de vestir... Tot, completament
tot, ha estat sempre objecte dels nostres comentaris i fantasies tot sabent que
era inabastable. A més, ell ni tan sols havia desviat mai la seva mirada quan
passava per davant nostre i ens el menjàvem amb els ulls.
Però
ahir...va passar una cosa increïble. Ahir, jo anava pel carrer i vaig veure una
cartera a terra. M'hi vaig acostar, la vaig agafar i, en obrir-la no m'ho podia
creure: era la "seva" cartera, amb el seu DNI, amb el seu Carnet del
Club, amb... de tot. I també amb 250 euros.
Ràpidament
vaig parlar amb el germà de la Natàlia, que també fa 2n de batxillerat, i li
vaig demanar el seu telèfon. Tenia una cosa important per dir-li -vaig comentar-li a ell-.
Li truco,
li explico i es va emocionar per la trucada. Va dir-me de trobar-nos de seguida
i, quan vam ser a la Plaça, em va voler convidar a fer el toc. Vam estar
xerrant i, de cop, em deixa anar que tot plegat era una coincidència perquè
feia molt de temps que s'havia fixat en mi...
No m’ho
podia creure! El noi amb el que m’havia fixat sempre també s’havia fixat en mi.
Em vaig quedar sense paraules, no sabia com reaccionar, ni què dir-li.
Finalment li vaig preguntar que perquè no m’ho havia dit abans, si no hagués
trobat la cartera potser no m’ho hauria dit en la vida, no ho entenia. Ni tan
sols em mirava pel passadís al creuar-nos, ni m’havia donat pistes per
sospitar-ho. La seva resposta va ser: “pensava que no t’agradava”, doncs jo
igual li vaig dir: “sí que m’agradaves, però pensava que t’era indiferent”.
Vàrem
estar parlant una bona estona, tanta estona que es va fer tard i em va
acompanyar a casa. Ens vàrem besar i les nostres mirades es varen clavar als
nostres ulls. De sobte, va sonar el seu mòbil i em va dir que havia de marxar,
que ja tornaríem a quedar per parlar.
Aquella
nit vaig anar a dormir aviat, doncs l’endemà tenia control a primera hora del
matí.
Em vaig
despertar i en Cristian, va ser la primera persona que em va venir al cap. Ja
aixecada, vaig repassar una mica pel control i després la Natàlia em va venir a
buscar a casa per anar cap a l’institut. Li vaig explicar tot el que havia
passat amb en Cristian i es va morir d’enveja, però també se’n va alegrar molt
per a mi.
Vàrem
entrar a la classe més aviat del normal perquè tinguéssim més temps per fer el
control. Vàrem deixar la porta oberta i quan va sonar el timbre vaig veure
passar en Cristian, aquell cop em va mirar. Quan vaig sortir a les cinc,
m’estava esperant a fora amb la seva moto i vaig veure que portava un altre
casc. Em va somriure i sense dir res més em va dir que pugés. Em va portar a
casa seva i vàrem estar parlant a la seva habitació. Estàvem sols a casa seva... Aquella tarda vaig perdre
una cosa que mai més recuperaré...
Al cap
d’una setmana vaig notar alguna cosa estranya al meu cos. Vaig fer el test i va
donar “+”. Li vaig explicar al Cristian i després d’una llarga discussió
telefònica, em va deixar. Deia que no volia assumir la responsabilitat d’ésser
pare.
Durant els
següents mesos tothom em mirava malament i em discriminava pel meu aspecte
físic ja que era diferent a les altres noies. Només tenia el suport dels meus
pares, les meves suposades amigues m’havien abandonat en un dels moments més
durs de la meva vida.
Durant una
llarga xerrada amb els meus pares vàrem arribar a la conclusió que en aquesta
situació tan complicada el millor que podia fer era avortar.
Després
dels anys puc dir que l’avortament va ser una de les coses més dures de la meva
vida, però afortunadament ho he pogut superar amb el temps i m’he centrat en
els estudis a fi de tenir un bon futur laboral. Ara estic estudiant a la
facultat de medicina, i les coses es tornen a posar a lloc.
Estava
tornant cap a casa quan pel camí vaig veure una cara que des de lluny em resultava
familiar. Era ell, ens vàrem creuar les mirades i vaig girar la vista, al mirar
cap enrere ja no hi era, però vaig trobar una cartera, com la que havia trobat
temps enrere... aquella cartera que tant havia apreciat i que ara m’era
indiferent...