Narració 4

No sé per on començar, la veritat. El que us he d'explicar em fa tanta vergonya... L'altre dia vaig coincidir amb un dels nois més macos de l'institut. És de 2n de batxillerat... Totes en parlàvem gairebé com un ídol. Els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, la seva manera de vestir... Tot, completament tot, ha estat sempre objecte dels nostres comentaris i fantasies tot sabent que era inabastable. A més, ell ni tan sols havia desviat mai la seva mirada quan passava per davant nostre i ens el menjàvem amb els ulls.

Però ahir...va passar una cosa increïble. Ahir, jo anava pel carrer i vaig veure una cartera a terra. M'hi vaig acostar, la vaig agafar i, en obrir-la no m'ho podia creure: era la "seva" cartera, amb el seu DNI, amb el seu Carnet del Club, amb... de tot. I també amb 250 euros.

Ràpidament vaig parlar amb el germà de la Natàlia, que també fa 2n de batxillerat, i li vaig demanar el seu telèfon. Tenia una cosa important per dir-li  -vaig comentar-li a ell-.

Li truco, li explico i es va emocionar per la trucada. Va dir-me de trobar-nos de seguida i, quan vam ser a la Plaça, em va voler convidar a fer el toc. Vam estar xerrant i, de cop, em deixa anar que tot plegat era una coincidència perquè feia molt de temps que s'havia fixat en mi...

No m’ho podia creure! El noi amb el que m’havia fixat sempre també s’havia fixat en mi. Em vaig quedar sense paraules, no sabia com reaccionar, ni què dir-li. Finalment li vaig preguntar que perquè no m’ho havia dit abans, si no hagués trobat la cartera potser no m’ho hauria dit en la vida, no ho entenia. Ni tan sols em mirava pel passadís al creuar-nos, ni m’havia donat pistes per sospitar-ho. La seva resposta va ser: “pensava que no t’agradava”, doncs jo igual li vaig dir: “sí que m’agradaves, però pensava que t’era indiferent”.

Vàrem estar parlant una bona estona, tanta estona que es va fer tard i em va acompanyar a casa. Ens vàrem besar i les nostres mirades es varen clavar als nostres ulls. De sobte, va sonar el seu mòbil i em va dir que havia de marxar, que ja tornaríem a quedar per parlar.

Aquella nit vaig anar a dormir aviat, doncs l’endemà tenia control a primera hora del matí.

Em vaig despertar i en Cristian, va ser la primera persona que em va venir al cap. Ja aixecada, vaig repassar una mica pel control i després la Natàlia em va venir a buscar a casa per anar cap a l’institut. Li vaig explicar tot el que havia passat amb en Cristian i es va morir d’enveja, però també se’n va alegrar molt per a mi.

Vàrem entrar a la classe més aviat del normal perquè tinguéssim més temps per fer el control. Vàrem deixar la porta oberta i quan va sonar el timbre vaig veure passar en Cristian, aquell cop em va mirar. Quan vaig sortir a les cinc, m’estava esperant a fora amb la seva moto i vaig veure que portava un altre casc. Em va somriure i sense dir res més em va dir que pugés. Em va portar a casa seva i vàrem estar parlant a la seva habitació. Estàvem  sols a casa seva... Aquella tarda vaig perdre una cosa que mai més recuperaré...

Al cap d’una setmana vaig notar alguna cosa estranya al meu cos. Vaig fer el test i va donar “+”. Li vaig explicar al Cristian i després d’una llarga discussió telefònica, em va deixar. Deia que no volia assumir la responsabilitat d’ésser pare.

Durant els següents mesos tothom em mirava malament i em discriminava pel meu aspecte físic ja que era diferent a les altres noies. Només tenia el suport dels meus pares, les meves suposades amigues m’havien abandonat en un dels moments més durs de la meva vida.

Durant una llarga xerrada amb els meus pares vàrem arribar a la conclusió que en aquesta situació tan complicada el millor que podia fer era avortar.

Després dels anys puc dir que l’avortament va ser una de les coses més dures de la meva vida, però afortunadament ho he pogut superar amb el temps i m’he centrat en els estudis a fi de tenir un bon futur laboral. Ara estic estudiant a la facultat de medicina, i les coses es tornen a posar a lloc.

Estava tornant cap a casa quan pel camí vaig veure una cara que des de lluny em resultava familiar. Era ell, ens vàrem creuar les mirades i vaig girar la vista, al mirar cap enrere ja no hi era, però vaig trobar una cartera, com la que havia trobat temps enrere... aquella cartera que tant havia apreciat i que ara m’era indiferent...